“La vida a la Masada és monòtona i segura.”
En plena postguerra, amb la falta de menjar, amb cartilles de racionament i escassetat de tota classe de productes, tindre la possibilitat de treballar una terra productiva, encara que siga de masovers, és una sort.
Si, a més, pots tindre un petit corral amb unes quantes gallines, un parell de cabres i criar algun tosinet, és molt més del que en este moment lo món pot oferir a un poble petit i devastat per la Guerra.
El treball és dur, exigent, de jornades llargues, de sol a sol.
Fa dies que el fred apreta, i la setmana dels barbuts, de Sant Antoni a Sant Sebastià, fa honor a la seua fama.
Lo veí ha preguntat si enguany portarem algun animal a la benedicció a la plaça del poble. Ell diu que hi anirà amb lo matxo i lo carro, per si volem anar amb ell.
—Enguany, no —li contesto.
_ No estan los temps per a presumir de res! _ penso per a mi!.
Comença a fosquejar i lo llum d’oli ja il·lumina la petita estança que fa de cuina i menjador. Lo foc de l’escaufapanxes crema per temperar la sala i, al seu costat, un tupí amb aigua va calentant-se.
Les sopes escaldades amb timó són un bon remei per calentar lo cos.
Soparem aviat. Les xiquetes encara juguen amb los gatets que, com a ninos, fan dormir dins unes teules.
La mestressa ha parat la taula i, al primer crit, es rentaran les mans amb l’aigua d’un petit cossi i es ficaran a la modesta taula.
Los pares parlen d’alguna cosa que van escoltar anit a la ràdio galena del veí. Les nenes van sopejant amb les mans tremoloses.
És un dia qualsevol per a una família particular.
