“La vida al mas: fred, foc, farinetes i cançons que aguanten l’hivern.”
La nit encara no ha fugit i la poca claror il·lumina lo voltant del mas, tot gebrat.
La dona posa en marxa lo foc, remenant les poques brases que encara cremen. Un aroma dolç de fusta cremada envaeix l’estança. L’home, amb paciència i un clau, neteja la pipa, que omple tot seguit amb un tabac bastard de collita pròpia. No l’encén. Se la fica a la butxaca superior del tabardo i surt cap al rafal.
La fredor li coloreja les galtes i la punta del nas. Les gallines no fan ni xiu ni miu i continuen ajocades a la pallissa, igual que la resta de bestiar, que esperarà la sortida del sol.
Un feix de llenya i cap a dins, al mas.
Les xiquetes dormen sota un gruix important de mantes i uns sacs farcits de pellerofes de panís. La mestressa prepara per esmorzar unes farinetes de guixes. Remena a poc a poc i hi afegeix una mica més d’aigua per allargar la quantitat.
L’home, després d’alimentar lo foc, neteja la taula amb un fregàs d’espart humit. La mestressa somriu i comença a tararejar una cançó. Amb l’olor del menjar, les nenes es desperten i s’afegeixen al cantar de sa mare.
Amb una pinta atrotinada es pentinaran l’una a l’altra i es rentaran la cara a un cossi petit que fa esta funció. La mare hi afegeix un xorro d’aigua calenta del tupí que viu al costat del foc. Ella continua cantant lo Yo te daré.
