Si avui puges a Cardó amb ulls curiosos, no només veus ruïnes i natura: hi sents veus. Veus de gent molt diferent que, al llarg dels segles, va acabar compartint taula, feina, silencis… i també pors.
Quan el balneari va començar a funcionar, a finals del segle XIX, Cardó es va convertir en un petit món a part. Els treballadors hi pujaven des de Benifallet, Tivenys, Rasquera o Ginestar. Alguns hi passaven tota la temporada; d’altres, mitja vida. Es feien amistats, s’explicaven històries dels pobles, naixien relacions que després continuaven avall, a la vall. Cardó no era un lloc aïllat: era un nus de camins humans.
Els hostes venien d’arreu de l’Estat. Metges, burgesos, malalts, estiuejants… Tots convivien amb la gent del territori. Al menjador, a les fonts o passejant pels claustres, es barrejaven accents, idees i maneres de viure. El balneari era salut, però també conversa i vida compartida.
I arriba la Guerra Civil, que ho capgira tot. El balneari passa de lloc de repòs a espai estratègic: Brigades Internacionals, soldats, hospital d’urgència. Gent d’Itàlia, França o d’altres punts de l’Estat conviu amb la memòria dels antics treballadors i amb els pobles del voltant, que tornen a acollir, ajudar o patir.
Potser per això Cardó encara impressiona. Perquè sota les pedres hi ha una història col·lectiva feta de trobades, resistència i vincles que no surten als llibres, però que expliquen molt bé qui som.
