Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola i davant la imminent arribada de l’exèrcit nacional, el 3 d’abril de 1938 les autoritats locals van ordenar l’evacuació completa del municipi de Benifallet. El poble va quedar buit de cop, i la vida quotidiana es va trencar de manera abrupta.
Algunes filles i fills de Benifallet marxarien aquell dia per no tornar-hi mai més. Per a la majoria, començava un llarg període de desplaçament, incertesa i supervivència que s’allargaria fins al gener de 1939.
Aquest article adapta el contingut dels panells commemoratius de la Guerra Civil ubicats a Benifallet, amb l’autorització i el permís de l’Ajuntament de Benifallet.
Marxar de casa: els primers destins del refugi
Els principals llocs on es van refugiar les famílies evacuades de Benifallet van ser les partides de Costumà, Marelles, Fontelles i el balneari de Cardó. Es tractava d’espais agrícoles, forestals o d’edificacions ja existents, on la població va haver d’adaptar-se a unes condicions de vida molt dures.
Van ser deu mesos llargs, d’abril de 1938 a gener de 1939, marcats per la precarietat, la por i l’espera. La població civil, atrapada entre els dos exèrcits, va haver de resistir la guerra amb tots els sacrificis que això comportava.
Una rereguarda en tensió constant
Els mesos posteriors a l’evacuació, especialment entre abril i juliol de 1938, van ser claus per a la preparació de la gran ofensiva republicana: la Batalla de l’Ebre. Mentre a la zona ocupada pels nacionals la situació es mantenia aparentment més estable, a la banda esquerra del riu el ritme era intens i constant.
Els preparatius no consistien només en la mobilització de tropes. També calia construir i reforçar una xarxa de comunicacions que permetés moure soldats, evacuar ferits i garantir l’avituallament. En aquestes tasques hi va participar també la població civil que no havia estat cridada a files.
Segons explica l’historiador local Francesc Cots i Alcoverro, l’actual camí que arriba a Benifallet passant per Costumà va ser construït pels republicans per connectar la línia de defensa del riu amb la rereguarda
Costumà: sobreviure lluny del poble
Costumà és una de les zones agrícoles i forestals més extenses del municipi, tradicionalment habitada per famílies del poble. Amb l’arribada de la guerra al front de l’Ebre, es va convertir en un dels principals espais de refugi.
La Lola Borrull Folqué, que tenia tretze anys quan va esclatar la guerra, recorda que moltes famílies no tenien masos on anar i s’instal·laven “a les casetes, a les coves, a tot arreu, allí on podien”. En alguns masos, explica, s’hi arribaven a aplegar més de deu persones.
Des de Costumà, cada dia sentien els tirotejos d’una banda i l’altra del riu. La por hi era present, però, com ella mateixa recorda, “vam tindre sort i allà dalt no en van tirar cap”.
La manca de menjar era una constant. El pa era un bé escàs, i sovint les dones rentaven la roba dels soldats a canvi d’un xusco, un tros de pa embolicat amb l’uniforme. Tot i les dificultats, la vida es sostenia gràcies als recursos del camp: “Quan volíem matàvem un cabrit i les cabres feien llet. En la llet vam salvar molta gent”.
El balneari de Cardó: refugi i rereguarda
El balneari de Cardó es va convertir en un espai clau durant la guerra. Primer va acollir les Brigades Internacionals i, més endavant, va funcionar com a Hospital de Campanya de la República.
La Cinta Llop Vidiella, que tenia disset anys quan es va evacuar el poble, recorda perfectament la data: el 3 d’abril de 1938. Filla del segon alcalde del consistori republicà, la seva família no tenia un lloc segur on anar i es va dirigir al balneari, on ja hi havia “un munt de gent del poble”.
Gràcies als seus contactes, van ser allotjats al xalet del propietari del balneari. Tot i la guerra, la vida a Cardó era relativament tranquil·la i fins i tot s’hi va arribar a celebrar algun ball. Però l’endemà de l’entrada de l’exèrcit nacional, la família va tornar a Benifallet i la realitat es va imposar: “No vulguies saber com mos vam trobar lo poble. Destrossat!”.
Refugiar-se a les coves
La memòria oral recull també l’ús de diversos espais naturals com a refugi, entre els quals la Cova del Dos i la Cova dels Emboscats. Algunes famílies hi van trobar aixopluc durant els moments més durs del conflicte, mentre que, segons els testimonis, altres coves haurien acollit desertors i persones amagades.
Malauradament, no es coneixen amb precisió quantes persones hi van viure ni durant quant de temps, però aquests espais formen part del mapa invisible de la supervivència civil durant la guerra.
Marelles: la por constant
La partida de Marelles, relativament propera al front, va ser un altre dels espais d’acollida. Tot i el perill, moltes famílies no van tenir cap altra opció que quedar-s’hi.
La Paquita Farnós Vizcarro, que tenia vuit anys quan va arribar la guerra, recordava amb una claredat colpidora el soroll dels avions. “Sentíem los xatos i la Pava, que sempre passava a migdia i mos demostrava que era la una”. El que més l’esgarrifava eren els projectils que queien a prop de la caseta on vivien, alguns sense arribar a explotar.
Quan els combats es van intensificar, els soldats els van fer abandonar Marelles. La família va acabar dormint al ras, sota una figuera, en condicions extremes. La por no venia només de les armes: les malalties també planaven sobre la població refugiada. La Paquita recordava especialment la mort de la seva tia, que va emmalaltir de tifus després d’anar a Cardó.
“En vam passar més que Cassola, però jo ho he pogut contar”, deia. “He sigut la única de la família que he envellit.”
La tornada al poble
A partir del gener de 1939, amb l’inici de l’ocupació de Catalunya per part de l’exèrcit nacional, la població de Benifallet va començar a tornar al poble de manera esglaonada.
Molts testimonis recorden el pas dels camions carregats de soldats per les muntanyes, al crit de “¡Aquí no queda ningún rojo!”. Començava així una nova etapa, marcada per la derrota, la repressió i una “nova normalitat” imposada per la dictadura franquista.
Fonts i procedència
Tot el contingut d’aquest article ha estat extret i adaptat dels panells commemoratius de la Guerra Civil ubicats a Benifallet, amb l’autorització i el permís de l’Ajuntament de Benifallet.
Els testimonis recollits formen part de la memòria oral del poble i de documents com el dietari de Genoveva Beltran Roijals.
Recórrer el territori per entendre la història
La història de la Batalla de l’Ebre a Benifallet no es comprèn del tot només llegint-la. El paisatge, el riu, els camins i les serres formen part del relat i ajuden a entendre per què aquest poble va esdevenir un punt clau a l’inici del conflicte.
Per aquest motiu, us animem a recórrer la ruta pels indrets de Benifallet senyalitzats amb panells informatius, que permeten seguir sobre el terreny els fets explicats en aquest article. Aquests plafons, distribuïts en punts estratègics del municipi, ofereixen informació històrica rigorosa i contextualitzada, i faciliten una comprensió més profunda del que va suposar la Guerra Civil per al poble i el seu entorn.
Caminar aquests espais és també una manera de preservar la memòria, d’escoltar el silenci del territori i de connectar el present amb un passat que encara avui ens interpel·la.
